La Crisi

La Crisi és actualment el gran problema que planeja sobre els nostres caps. Després d’una època daurada en la qual pareixia que l’economia creixeria eternament, ens ha vingut una terrible crisi de la qual ningú escapa (o quasi ningú). Els símptomes de que una crisi s’aproximava eren ja visibles per a molts, tot i que no eren escoltats per ser considerats “aguafiestas”, “rojos”, “antisistema” o “ecologistes” (probablement el pitjor dels delictes possibles!). Ecologistes en Acció, probablement una de les poques associacions de les quals no podem dir res dolent, ja feia temps que denunciava les barbaritats urbanístiques que s’estaven acometent en un medi ambient, que ja abans de que es comencés a formar la bombolla immobiliària es trobava fortament deteriorat.

Pot ser siga interessant recordar que quan començà la crisi pocs polítics i economistes s’atrevien a anomenar-la com a tal, sinó que es preferia utilitzar eufemismes com “desacceleració” (que significa que l’economia “no ha deixat de crèixer”, sinó que ha perdut “velocitat” en el seu creixement). Contràriament a molt del que es diu últimament, jo no crec que la crisi siga únicament el resultat de la bombolla immobiliària. Crec que és degut principialment a una negació constant de com funciona en realitat l’economia. Els primers culpables d’això no han estat els polítics (segons crec jo), sinó els economistes que han assessorat a aquests polítics, als dirigents de les entitats bancàries, i de totes les empreses de mitjà o gran tamany. La ciència econòmica opera actualment sobre el principi de que l’economia creix, i ha de crèixer, ininterrompudament per sempre. La història econòmica, en canvi, demostra que això és una fal·làcia absoluta, que l’economia es caracteritza per pujades i davallades constants, i que la història del capitalisme ha estat marcada per davallades de caràcter més profund i dramàtiques que en altres economies menys complexes i més controlades per l’estat o la societat.

La creença en el progrès continu i il·limitat constitueix un dels justificants principals de la llibertat absoluta del mercat. “Llibertat”, que és una paraula molt bonica, significa en realitat “falta de control” per a que els rics puguen fer i desfer al seu gust: tirar la gent al carrer sense indemnització (encara que l’empresa no tinga pèrdues), poder tancar fàbriques i empreses (encara que generen beneficis), i moure el capital d’un país a un altre sense cap tipus de restricció. El capitalisme, com va explicar Marx fa ja algun temps, es basa en el robatori de moltes coses que abans havien estat possessió del conjunt de la societat: la terra, els boscos, els recursos naturals, etc. Un cop ens han desposseït de tots aquests béns, poden ser transportats o destruïts sense cap tipus de restricció per part dels seus propietaris. La gent normal (els assalariats) ja no tenim capacitat d’impedir que ens roben tot allò que en teoria hauria de ser nostre: el treball, la casa, les riqueses del país… Ara fins i tot ens estan robant els hospitals, els centres de salut, les universitats i les escoles, així com les jubilacions. Tot això, cal recordar-ho, no ha estat un regal dels “governants” (cosa que molta gent creu equivocadament), sinó que ha eixit dels impostos que tots paguem. O millor dit, dels impostos que paguem sobre tot els treballadors, ja que  la majoria dels grans empresaris són experts en evasió fiscal.

Jo crec que si la gent no desperta (i pareix que està començant a fer-ho), i posem un fre a aquest greu procés que estem vivint (que més que crisi caldria dir-li expoliació), prompte ja no ens quedarà res que puga garantir el nostre substent. Cal tenir en compte (i és una cosa que es sol amagar) que actualment la humanitat produeix molts més aliments dels que necessita per alimentar la població mundial. Això és una realitat des que s’inventà l’agricultura ara fa més de 10.000 anys, però encara més des que s’aplicà la tecnologia procedent de la industrialització. Com pot ser, doncs, que hi haja gent que no dispose del necessari per viure? Això només es pot explicar com el resultat d’un robatori massiu que cal que comencem a revertir l’abans possible.

Espanya no és una democràcia, és una oligarquia!

La notícia de que Rodrigo Rato ha estat “col·locat” en Telefònica, una empresa que es va privatitzar durant el govern del PP hauria d’omplir d’indignació a qualsevol persona que visca en Espanya. Rodrigo Rato ha protagonitzat l’eixida en borsa i posterior ruïna de Bankia. La notícia em fa pensar que ens trobem governats per una oligarquia, tant política com econòmica, que fa i desfà al seu gust amb els recursos de tots els espanyols. 10.000 milions d’euros de l’hisenda pública han anat a parar a la recuperació de Bankia a canvi de grans retalls en els nostres drets més bàsics (sanitat, educació, etc) mentre que un dels màxims responsables no reb cap tipus de condemna penal (ni tan sols una petita amonestació per part del govern!). Tot el contrari, Rato ha estat premiat amb un nou treball pel qual cobrarà 200.000 euros a l’any!

Segons Aristòtil, quan un Estat estava governat per la minoria dels més rics, aquest s’anomenava oligarquia, mentre que quan era governat pel poble, és a dir, el demos, calia parlar de democràcia. A mi em pareix que el règim actual es defineix millor amb el nom d’oligarquia que amb el de democràcia.